Canis Eto-Logicus

Canis Eto-Logicus
Respecte, comunicació, amor, vincle, lideratge, diversió i treball en equip son les claus per aconseguir una relació increïble amb el nostre gos.

30 de gen. 2014

Jocs de guerra.

Els cadells juguen. Juguen per aprendre, igual que els cadells humans. I com que no tenen mans, utilitzen la boca. Podríem dir que la boca, pels gossos, es com les mans per a nosaltres : els serveix per a explorar, jugar, menjar, agafar objectes, emetre senyals acústiques i gestuals... Dintre de l'aprenentatge que els cal adquirir hi ha aquell que els ha d'assegurar l'adquisició de les habilitats socials i del llenguatge propi dels cànids, el que permetrà regular el nivel de violència, aprendre la seva ritualització (el que podríem dir "fer el teatret") per a un correcte establiment d'una jerarquia de grup. Aquest aprenentatge es molt important per als cànids en general i per als gossos en particular. 


Sota supervisió materna, els cadells prenen posicions per iniciar una disputa..., per una pinya!

Com s'adquireixen aquestes lliçons bàsiques? Mitjançant els jocs de guerra i les lliçons impartides per la mare. .

Deia el meu professor i gran etòleg Antonio Pozuelos que els jocs de guerra son l'ensenyament específic que qualsevol animal necessita per a desenvolupar els instints que el portaràn a la solució dels problemes de supervivència. Què significa això? Que es a través d'aquesta experimentació primerenca que els gossos agafen experiència sobre ells mateixos i les seves capacitats, sobre l'entorn; es quan aprenen la comunicació bàsica, les senyals, sons i displays, i el seu significat associat. Es quan aprenen a inhibir la mossegada (per això tenen dentetes com agulles, de petits, per ser capaços de medir coses com la pressió exercida), que es molt important. Aquesta comunicació bàsica, aquestes primeres experiències d'organització jeràrquica estan pensades per a evitar que d'adults cometin errors que no es poden permetre. Ha de saber què pot fer i què no, què està permès i què no. Necessiten tenir aquestes lliçons ben apreses, saber fer una correcta valoració dels estímuls a cada instant i reaccionar correctament : hi ha en joc la seva supervivència.  

Tots els que hagin vist una camada jugar s'hauran divertit, i fins i tot sorprès, veient com es formen batalles campals en forma de cabdells de dos o més peludets en moviment enèrgic, disputant-se una juguina o algun altre recurs valuós, dels que en solen sortir exemplars disparats com si s'escaldessin; o baralles de dos que s'allarguen fins a l'eternitat i només acaben quan un dels dos es dóna per vençut. I també haureu presenciat el joc d'un cadell amb algun gos/sa ja adult, trobades en què els atrevits cadells se solen passar de la ratlla, els adults "els esbronquen" i els cadells surten corrents esperitats i cridant com si els estiguessin torturant; però dura poc, la dramatització i al cap de res el cadell, que ja ha après el límit raonable de l'adult, hi torna per jugar de nou, amb renovellat respecte per les normes que li han establert. Els gossos no ataquen els cadells de menys de sis mesos (els que encara no mostren signes d'activitat sexual), si algun cop un adult mata o fereix greument un cadell estem davant d'un cas de trastorn de comportament greu.



Davant l'atac, el cadell gros mostra senyals d'apaivagament al petit, gira el cap i desvia la mirada. Tot dins del joc.

Així, si hem portat a casa un cadell separat prematurament de la seva mare i germans de camada, recomano que se li proporcioni companys de joc adequats per a que pugui socialitzar-se correctament (puppie parties, classes per a cadells, trobar-li un amiguet de la seva edat...), necessita contacte amb altres peludets per adquirir aquestes habilitats de comunicació, aprendre el ball de la violència ritualitzada dels Canis familiaris ja que son les eines que li permetràn relacionar-se correctament amb els congèneres i el seu entorn familiar. I si el nostre cadell ha estat els 3 mesos o 3 mesos i mig amb la seva camada, li proporcionarem igualment contacte amb altres gossos; això ha de ser així sempre! De petits i de grans!


Bibliografia :
· ABRANTES, Roger : Manual de comportamiento canino , KNS 2012.
· O'HEARE, James : Tratado sobre la agresividad canina, KNS 2007.
· POZUELOS, Antonio i ÁLVAREZ, Rosana : Manual de etología canina, AEPE, 2007.

21 de gen. 2014

Els gossos saben estimar!

La ciència sempre ha negat que la resta d'animals tinguin sentiments complexes. Era inconcebible concebre que un gos pogués sentir coses més enllà de sentiments primaris, com la por, el dolor o l'ansietat. Però els resultats d'un estudi de dos anys portat a terme per un neurocientífic anomenat Gregory Burns a l'Emory University han revelat el que la resta de mortals només podíem defensar per intuïció : els gossos senten amor. Tenen sentiments complexes. 


Aquesta revel·lació canviarà moltes coses. Ja no els mirarem de la mateixa manera. Busqueu la mirada del/la vostre/a pelut/da i adoneu-vos que el que ja sabíeu es cert : senten amor per nosaltres. Casos com el del famós gos akita immortalitzat a la pel·lícula Hatchiko ja tenen explicació racional : l'amor. Canviarà la manera de veure'ls, de relacionar-nos-hi, d'entendre'ls i d'educar-los

L'estudi s'ha basat en l'anàlisi dels cervells de gossos entrenats per entrar dins de màquines de ressonància magnètica, quines àrees reaccionaven davant de diversos estímuls. El que han trobat es que, per exemple, quan el gos i "el seu humà" es tornaven a veure després d'una curta separació, s'il·luminava la mateixa àrea del cervel que se'ns activa a nosaltres quan sentim amor. Els gossos senten amor i afecció, d'una manera similar a un nen. Així doncs la vida emocional del nostre company es més complexa del que ens pensàvem!

Això obre nous horitzons i noves preguntes a nivell de l'etologia aplicada i dels sistemes d'entrenament que utilitzem! Us deixo l'enllaç a la notícia, que està en anglès :


L'educació i l'entrenament sempre s'ha de realitzar en base al reforç positiu, sense càstics corporals ni collars de descàrregues ni altres mètodes punitius i dolorosos a nivell físic i psicològic!

17 de gen. 2014

Dubtes : contactar amb un etòleg o amb un educador caní?

Sovint, quan un dia ens adonem que el pelut que comparteix la vida amb nosaltres presenta algun comportament estrany ens pot sorgir el dubte : he de recórrer a un assessor de comportament caní/etòleg o a un educador?

Per començar, sovint no es fàcil identificar algun dels comportaments que pot presentar el gos/sa con a anòmals o anormals; això passa perquè, com ja he comentat en altres articles, ells s'han esforçat en estudiar-nos a nosaltres i el nostre comportament durant molts mil·lennis, però la gran majoria dels humans, tot i haver conviscut amb gossos des de ben petits, no sabem perquè els gossos es comporten com es comporten, ni quin es el seu comportament normal o quin es el seu sistema de comunicació o llenguatge.


No fa cara de divertir-se, certament.

Comportaments que ens poden semblar graciosos i que fins i tot ens fan riure sense cap tipus de malícia, com podria ser una gossa que es persegueix la cua fent cercles en una dansa boja i interminable diverses vegades al dia, constitueixen una clara mostra d'un trastorn; potser no riuríem tant si entenguéssim que aquesta gossa, mentre persegueix la cua fins a quedar extenuada, està patint. Una estereotípia com aquesta podria comparar-se (salvant les distàncies i certes diferències) a un trastorn obsessiu-compulsiu en un humà; sabent això ja no ens fa tanta gràcia el comportament del pobre animal i, com es normal, voldrem ajudar-lo. I, tornant al tema del present article : davant d'una estereotípia com la que acabo d'explicar a qui hem de recórrer? A un etòleg o a un educador?

La resposta, des del meu punt de vista es : de què li servirà saber quedar-se quieta a aquesta gossa si no hem cercat l'orígen del trastorn del comportament i no l'hem tractat de forma adequada? Qualsevol trastorn de comportament ha de ser correctament diagnosticat i tractat per un expert. Si el meu gos té un problema d'agressivitat, per més que l'ensenyi a jaure quan jo li demani, el problema continuarà present. Certament li hem donat una nova eina de control a l'ésser humà, però no constitueix cap garantia de que el gos no ataqui, sobretot perquè les respostes agressives acaben essent hàbits que s'automatitzen : el gos que entra en modus d'atac ja no ens sent ni ens veu, només està reaccionant davant de l'estímul que ha desencadenat la resposta i actua utilitzant l'estratègia que més bé li hagi funcionat anteriorment : l'agressió. De fet, ho he explicat d'una forma molt senzilla i superficial, perquè l'agressivitat es un tema bastant més complexe.

En aquest estat emocional, no responen a comandaments.
Així doncs cal que posem el cas en mans d'un assessor de comportament o d'un etòleg per poder diagnosticar el trastorn i traçar un tractament i un pla d'acció personalitzat que ens permeti gestionar i reconduir la situació. Ara tots els educadors canins m'estaràn maleint mentre s'estiren els cabells : calma! He dit que un problema de comportament en un gos l'ha de tractar un etòleg, de la mateixa manera que un trastorn mental en un humà el tractarà un psicòleg o un psiquiatra! 

Però escolteu : als/les nostres peluts/des els convé, i molt, aprendre els comandaments bàsics d'obediència. Perquè? Per molts motius. Per començar, l'ensinistrament en obediència ens proporciona un llenguatge comú per a comunicar-nos que tots dos podem reconèixer i comprendre, fem que el nostre/a amic/ga pelut/da estimuli i activi la seva ment i, a sobre, ens dóna una magnífica eina de control de l'animal (i a l'animal una bona eina de gestió de l'estrés) que li facilitarà la vida i la integració social. I no només això : el més recomanable es continuar estimulant la intel·ligència del gos/sa durant tota la seva vida, així que l'agility, el canicross, el dogdancing o qualsevol activitat que pogueu fer junts son grans eines per aconseguir-ho! I, si no som educadors, es evident que necessitarem els serveis d'un professional del ram!
El clicker, una bona eina!

Què vull dir amb això : tant l'assessor de comportament o etòleg com l'educador son necessaris, però per motius diferents. Tot pelut mereix ser educat en obediència, sempre utilitzant reforços positius i mai càstigs corporals, i tot gos mereix també rebre un bon tractament en mans d'un expert si presenta un trastorn de comportament!

8 de gen. 2014

L'Empremta.

Molts dels problemes i dels trastorns de comportament que desenvolupen els gossos son deguts a una mala gestió del seu període de socialització primerenca, durant el que es produeix el que s'anomena empremta o imprinting. Així, què es l'empremta?

En els gossos el període de socialització comença a la quarta setmana de vida i s'allarga fins a la dotzena. Es una etapa crucial del seu desenvolupament en que, a part d'altres coses, aprèn a relacionar-se amb altres gossos i amb els humans; es quan es produeix l'empremta. La combinació de l'herència genètica heretada i de l'ambient en què es desenvolupa acaben conformant el temperament del gos, el que en cas dels humans seria el caràcter de la persona. I aquest període sensible es un dels moments en què l'entorn i les experiències viscudes son la clau del seu comportament futur.

Coneixent els humans...

Així, l'empremta es el període sensible del desenvolupament del gos en que l'ambient exerceix una gran influència en la conducta de l'animal. Llavors, si durant l'imprinting el gos no té contacte amb altres cadells, amb la seva mare (de la que aprèn moltes lliçons de vital importància per a socialitzar-se correctament) i amb humans es produeix una mancança d'experiències vitals que son les que asseguren la seva supervivència. Perquè els gossos, com els humans, son una espècie gregària. Viuen en manades i es molt important que sàpiguen relacionar-se correctament, que sàpiguen identificar-se com a membres de la seva espècie, interpretar les comunicacions emeses per altres gossos, adults i cadells; pel mateix motiu cal que hagin tingut contacte amb humans per a tolerar la seva presència i saber-s'hi relacionar. 

Les experiències, situacions i decisions que prenen durant l'imprinting quedaran marcades i, si bé alguns autors consideren que de forma irreversible i d'altres no son tan categòrics i pensen que si es pot arribar a modificar, el que es segur es que l'empremta queda gravada a foc, per utilitzar una metàfora comprensible. 

Ara que tenim clar què es l'empremta i com condiciona el futur comportament dels nostres amics peluts, us podeu estar preguntant "i quins problemes de comportament son els que produeixen una mala socialització?". La resposta es : molts. 

Un cadell que no ha interactuat amb nens durant l'imprinting segurament se sentirà insegur en la seva presència quan sigui adult. I la inseguretat pot desembocar en un problema d'agressivitat. Si no ha tingut contacte amb homes adults pot passar el mateix. Si el van separar de la seva mare i els seus germans de camada massa aviat no haurà après les senyals de comunicació, no haurà jugat a jocs de guerra, ni establert una primitiva jerarquització que l'ensenyés el seu rol com a líder o com a submís. Si això es així, aquest gos difícilment es podrà relacionar amb els seus congèneres. Què passaria si a un ésser humà no li ensenyéssim a parlar ni a relacionar-se amb nens, adults i ancians? Què ha passat amb els casos documentats de "nens salvatges", criatures que han sobreviscut soles o criades per altres espècies, com per exemple els llops? Son casos en què es pràcticament impossible reinsertar l'individu a la societat, sobretot si l'aïllament es va produir en una edat molt primerenca. Amb els gossos passa el mateix : es molt difícil reconduir i modificar certs hàbits de conducta, sobretot si es deuen a una mala socialització.

Nen salvatge del s.XVIII anomenat Peter. Trobat al bosc, amb uns 12 anys,
mai va aprendre a parlar ni escriure ni altres habilitats socials

Aquests son un parell d'exemples que em serveixen per a remarcar l'importància d'una correcta gestió del període de socialització, una gestió que ha de portar a terme el criador. El problema es que la majoria de persones desconeixen la importància d'aquest període, compren el gos en una tenda o en una botiga online; aquests gossos solen néixer en granges de cria intensiva en què s'explota les femelles i se les separa massa aviat de les seves cries. Les cries son separades i venudes com a objectes quan son encara massa petites. Tenen una socialització molt pobre o nul·la. Un criador responsable s'encarrega d'efectuar un programa de manipulacions neonatals que asseguri una socialització correcta dels cadells i no els separarà de la mare fins que no es deslletin, cap als 3 o 4 mesos.

Quan el nostre cadell va creixent pot ser que observem reaccions a certs estímuls o comportaments que no siguin adequats i que ens estranyin. Moltes vegades poden ser comportaments que ens facin gràcia però que quan el gos sigui adult s'hagin convertit en un problema de fòbies o agressivitat. Cal conèixer el desencadenant, cal saber com s'ha socialitzat aquell gos per adoptar un pla de modificació de conducta fet a mida. I tot i això, pot ser que no aconseguim canviar el comportament, cal que en siguem conscients. 

Bibliografia :
·ABRANTES, Roger : Manual de comportamiento canino, KNS Ediciones 2012.
·Antonio Pozuelos J. de Cisneros y Rosana Álvarez Bueno : Manual de Etologia Canina, AEPE 2007.


Segueix la nostra pàgina a facebook!