Jocs de guerra.

Els cadells juguen. Juguen per aprendre, igual que els cadells humans. I com que no tenen mans, utilitzen la boca. Podríem dir que la boca, pels gossos, es com les mans per a nosaltres : els serveix per a explorar, jugar, menjar, agafar objectes, emetre senyals acústiques i gestuals... Dintre de l'aprenentatge que els cal adquirir hi ha aquell que els ha d'assegurar l'adquisició de les habilitats socials i del llenguatge propi dels cànids, el que permetrà regular el nivel de violència, aprendre la seva ritualització (el que podríem dir "fer el teatret") per a un correcte establiment d'una jerarquia de grup. Aquest aprenentatge es molt important per als cànids en general i per als gossos en particular. 

Sota supervisió materna, els cadells prenen posicions per iniciar una disputa..., per una pinya!

Com s'adquireixen aquestes lliçons bàsiques? Mitjançant els jocs de guerra i les lliçons impartides per la mare. .

Deia el meu professor i gran etòleg Antonio Pozuelos que els jocs de guerra son l'ensenyament específic que qualsevol animal necessita per a desenvolupar els instints que el portaràn a la solució dels problemes de supervivència. Què significa això? Que es a través d'aquesta experimentació primerenca que els gossos agafen experiència sobre ells mateixos i les seves capacitats, sobre l'entorn; es quan aprenen la comunicació bàsica, les senyals, sons i displays, i el seu significat associat. Es quan aprenen a inhibir la mossegada (per això tenen dentetes com agulles, de petits, per ser capaços de medir coses com la pressió exercida), que es molt important. Aquesta comunicació bàsica, aquestes primeres experiències d'organització jeràrquica estan pensades per a evitar que d'adults cometin errors que no es poden permetre. Ha de saber què pot fer i què no, què està permès i què no. Necessiten tenir aquestes lliçons ben apreses, saber fer una correcta valoració dels estímuls a cada instant i reaccionar correctament : hi ha en joc la seva supervivència.  

Tots els que hagin vist una camada jugar s'hauran divertit, i fins i tot sorprès, veient com es formen batalles campals en forma de cabdells de dos o més peludets en moviment enèrgic, disputant-se una juguina o algun altre recurs valuós, dels que en solen sortir exemplars disparats com si s'escaldessin; o baralles de dos que s'allarguen fins a l'eternitat i només acaben quan un dels dos es dóna per vençut. I també haureu presenciat el joc d'un cadell amb algun gos/sa ja adult, trobades en què els atrevits cadells se solen passar de la ratlla, els adults "els esbronquen" i els cadells surten corrents esperitats i cridant com si els estiguessin torturant; però dura poc, la dramatització i al cap de res el cadell, que ja ha après el límit raonable de l'adult, hi torna per jugar de nou, amb renovellat respecte per les normes que li han establert. Els gossos no ataquen els cadells de menys de sis mesos (els que encara no mostren signes d'activitat sexual), si algun cop un adult mata o fereix greument un cadell estem davant d'un cas de trastorn de comportament greu.

Davant l'atac, el cadell gros mostra senyals d'apaivagament al petit, gira el cap i desvia la mirada. Tot dins del joc.

Així, si hem portat a casa un cadell separat prematurament de la seva mare i germans de camada, recomano que se li proporcioni companys de joc adequats per a que pugui socialitzar-se correctament (puppie parties, classes per a cadells, trobar-li un amiguet de la seva edat...), necessita contacte amb altres peludets per adquirir aquestes habilitats de comunicació, aprendre el ball de la violència ritualitzada dels Canis familiaris ja que son les eines que li permetràn relacionar-se correctament amb els congèneres i el seu entorn familiar. I si el nostre cadell ha estat els 3 mesos o 3 mesos i mig amb la seva camada, li proporcionarem igualment contacte amb altres gossos; això ha de ser així sempre! De petits i de grans!


Bibliografia :
· ABRANTES, Roger : Manual de comportamiento canino , KNS 2012.
· O'HEARE, James : Tratado sobre la agresividad canina, KNS 2007.
· POZUELOS, Antonio i ÁLVAREZ, Rosana : Manual de etología canina, AEPE, 2007.