Canis Eto-Logicus

Canis Eto-Logicus
Respecte, comunicació, amor, vincle, lideratge, diversió i treball en equip son les claus per aconseguir una relació increïble amb el nostre gos.

9 de set. 2016

Perseguir, caçar, assetjar..., es pot controlar! (1)

Molts gossos mostren conductes inadequades que resulten molt molestes per a la seva família humana i que poden esdevenir d'alt risc si no es treballen adequadament ja que poden provocar accidents que resultin amb gossos i persones lesionades i ferides (o coses pitjors). De què us parlo? De conductes relacionades amb la seqüència de cacera : perseguir, assetjar i "caçar".




Perseguir, assetjar i "caçar" son tres parts incloses en la seqüència de cacera dels nostres amics gossos. El problema es que els gossos, a diferència dels llops, han estat seleccionats durant mil·lennis per a complir certes tasques, pel que, de la mateixa manera que hem alterat el seu aspecte exterior, també han patit canvis a nivell de comportament i d'instints. No es gens convenient que un gos destinat a pasturar ovelles les acabi matant i menjant, però si que ho és que aprengués a assetjar-les i perseguir-les per a poder-les conduir on el pastor li encarregui. Moltes races de cacera han estat seleccionades per a localitzar preses, seguir-les fins als caus o nius, portar les captures fins al caçador..., però sigui quin sigui el seu objectiu, els humans hem aconseguit "fer desaparèixer" o tallar les parts de la seqüència de cacera que no ens convenien. El resultat es que, i es el meu punt de vista com a professional, el gos es un animal "des-equilibrat" des de molts punts de vista. En el tema que ens ocupa, hem trencat l'equilibri d'un dels instints més profunds d'aquest animal, hem tallat l'execució de certes parts d'una seqüència que garanteix a l'animal alliberar-se de l'estrès provocat per les etapes d'assetjament, persecució i abatiment deixant-los sense la mort, deglució i rosegament de les restes de l'animal, però aquestes conductes continuen latents i em molts individus poden manifestar-se amb intensitat. Els gossos poden patir alts nivells d'excitació, estrès i ansietat però ja no tenen les eines naturals que els permetien fer net de totes les substàncies químiques que ruixen els seus cervells en aquest estat quan deriva de respostes d'activació d'aquest instint. 


Aquest "des-equilibri" pot tenir, i de fet té, moltes conseqüències a nivell de comportament, a nivell psicològic i neurològic. Però aquest es un tema que us pot resultar molt feixuc i que deixaré per a un futur article. El fet que s'hagi fet aquest esforç tan dur d'incidir en els instints de l'animal per a modelar-lo segons les nostres necessitats no significa que hagem triomfat en totes les races (o creuaments) ni en tots els individus de cadascuna d'aquestes. De la mateixa manera que poden aparèixer individus que s'allunyin dels estàndards (per un color atípic del pèl, per una orella doblegada, per un esperó que reapareix a les potes del darrera...), molts no mostren desviació de l'estàndard a nivell físic però si a nivell psicològic i/o d'instints. Poden aparèixer individus que mostrin una pulsió molt elevada per la cacera, en els que les parts indesitjades no estiguin inhibides. Potser teniu un gos preciós per fora, carinyós i educat com el que més, però quan veu passar un ciclista se li encén un interruptor molt poderós, quasi incontrolable, i no pot evitar seguir la pulsió interna que l'empeny a arrencar a córrer al seu darrera com si el perseguís el diable. Un ciclista, un runner, un conill, un patinador, un cotxe, un camió... Us sona? El gos es converteix en un hulk caní en dècimes de segon, per agafar una referència dels còmics, i en aquest estat no respon davant de res ni de ningú que no sigui l'imperiosa necessitat que sent i que se li ha ficat entre cella i cella.

Si heu viscut o esteu vivint aquesta situació sabreu com n'és de dur gestionar el dia a dia amb el gos. Els passeigs poden ser un infern, plens d'estrès i angoixa, i, passat un temps, comença a aparèixer la idea que som incapaços de continuar d'aquesta manera i que potser es millor tirar la tovallola. Creieu-me, us entenc. Us entenc perquè jo ho he viscut. Jo tinc un gos que persegueix tot tipus de coses en moviment. Jo tinc un gos que estic treballant i que comença a saber-se controlar, escoltar-me quan està en aquest estat alterat de consciència, a respondre quan li demano que faci aquest o aquell altre exercici. Us sembla increïble?

Hi ha esperança, us ho asseguro, només cal saber què heu de treballar, com ho heu de treballar i posar-vos a feinejar. Voleu saber com? A la segona part de l'article us ho explico.

Segueix la nostra pàgina a facebook!